S’acosten dies difícils. Dies realment complicats a nivell anímic. Febrer és un mes clau de l’any per a mi. Vaig nàixer un dissabte de febrer en el que feia fred (sí, fa anys el canvi climàtic encara no havia fotut les estacions).
La meua arribada al món és una cosa que any rere any em fa molta il·lusió celebrar. Però des de fa quatre anys, febrer també és el mes en el que la meua vida es va trencar en trossets. Tot es va paralitzar, i una foscor va amenaçar la meua estabilitat, la meua alegria i les meues ganes de viure.
Com integrar els sentiments d’alegria de celebrar el teu aniversari, amb les ganes de desaparèixer del món quan t’arrenquen de dins la teua major il·lusió?
No és fàcil exposar-me i obrir-me ací pel que fa a aquest tema (bé, en realitat no és fàcil ni ací, ni enlloc), i és molt probable que siga capaç de fer-ho, en primer lloc, perquè potser açò arribarà a poca gent i, en segon lloc, perquè hi ha una gran tasca a nivell psicològic durant tot aquest temps.
La gent que no en sap, diu que els dols se superen. Però com superes un dol a futur? Com superes un dol de tot allò que havies imaginat i ja no serà? Jo crec que no se supera mai una pèrdua així, només aprens a viure amb ella i la integres en la teua vida de tal forma que aconsegueixes canviar tot eixe dolor per amor. Tanmateix, el dol no és lineal. Hi ha dates assenyalades que seguiran fent molt mal independentment del temps que haja passat.
S’acosta l’onze de febrer. S’acosta irremeiablement i encara no sé com em sent per això. D’una banda, em fa por caure en eixa profunda tristor que m’inundarà eixe dia. Sé que passarà, sé que ara estic bé, però és inevitable i és molt difícil lluitar contra eixe sentiment. D’altra banda, vull celebrar-ho fent alguna cosa especial. No sé encara el què, ni com, però sé que faré alguna cosa. És també difícil compaginar-ho amb la feina ja que cau entre setmana i la vida continua sense frens ni pauses. I toca fer bona cara i mostrar eixe fràgil somriure, encara que eixe dia t’estigues trencant per dins.
A banda, encara em continue sentint incompresa. Segueix sent un tema tabú i la societat no està preparada per a parlar del tema, ni saben acompanyar una situació com aquesta i això no em facilita la lliure expressió dels sentiments amb la gent que m’envolta.
Crec que sóc de les persones que s’expressa millor per escrit que parlant. I sempre m’ha anat molt bé escriure per posar en ordre les idees i veure-les des d’una altra perspectiva. Així que és possible que aquests dies deixe lliscar els dits pel teclat i que siga el que haja de ser.
