I com passar-ho realment mal durant les tempestes.
No són dies fàcils. Ja fa temps que no són dies fàcils. Ja fa un temps que passe els dies sobrevivint i amb molt poques hores de son. I ja tant fa si és dilluns, dimecres o diumenge. Se succeeixen els dies un rere l’altre sense pausa ni frens. Ja res queda de l’estiu en el que després de tant temps tornava a tenir un somriure perenne a la cara.
Hi ha moments en què necessitaria amagar-me i oblidar-me de tot i de tots. I cada vegada aquests moments són més nombrosos i més sovint. I de vegades em pregunte el per què.
I ara per si fóra poc, avisen que venen dies de tempesta, carregadets de trons. Magnífic per al meu estat anímic.
Odie els trons. Ja ho he dit. Em fan moltíssima por. No puc amb ells. Em generen ansietat i em fan sentir fràgil i poruga. A casa sempre tinc la necessitat d’arraulir-me amb la manta a un raconet del sofà fins que passa. Però i a la feina? Veuràs quina setmana més divertida passe (ironia mode on). I sé que és irracional, que només és so, per més fort i estrident que siga, i que dins de casa res pot passar. La teoria la sé, la pràctica però, és ben diferent.
Però, al ritme que funciona el meu cervell i al ritme que se succeeixen els pensaments últimament, el que menys necessite és sumar una setmana de tempesta. Acabaré boja i “petaré”.
Necessite trobar un refugi on aïllar-me de tot allò negatiu que em sobrevola últimament. Poder meditar, agafar aire i respirar per seguir avançant. Podria parar-se el món. Igual les coses millorarien. Com diu la cançó: “Crec que aquest món no està fet per a mi” i “Pareu el món que aquí jo baixe”.
I com el món és impossible que pare, doncs això… Em queden les llistes de música i les estones de muntanya. Però no sé fins quan serà suficient. Mentrestant, dia a dia per fora somrius i esperes. Esperes que ningú se n’adone que aquest somriure és molt fràgil i sovint poc sincer.
