REFLEXIONS...

És ben curiós observar com evolucionen les persones i com s'adapten a les situacions siguen quines siguen les circumstàncies. Com hi ha coses a les que abans es dóna molta importància i que amb el pas del temps te n'adones que no en tenen tanta. Malgrat això, són les experiències de la vida les que modifiquen la nostra conducta, les que ens fan crèixer i les que marcaran la nostra forma d'afrontar tant les coses bones, com les dolentes. Ser qui som i mantenir la nostra essència.

Quan som menuts focalitzem l'atenció en nosaltres mateixos. No hi ha por, no hi ha obligacions, ens cuiden i trobem totes les necessitats cobertes. Pensem que aquelles persones que ens envolten i ens acompanyen sempre estaran al nostre costat. No pensem en els sacrificis que han fet els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies perquè nosaltres avui, siguem qui som. La felicitat la trobem en les petites coses de la vida: gestos, somriures, abraçades, paraules de consol...

Quan creixem però, ens n'adonem que les coses canvien, ja no les veiem amb els mateixos ulls. Ampliem la mirada, pensem en la resta de la gent que ens envolta. Comencem a tenir obligacions, presses, feina, que ens fan avançar en una societat que porta un ritme massa ràpid, i de vegades ens n'oblidem de mantenir la inocència de quan érem menuts.

I quan ens reunim, la taula que els diumenges sempre estava plena, cada vegada té més cadires buides, i ja no ens val allò que ens deien que se n'havien anat de viatge. Ja sabem la trista veritat. Una veritat per a la que ningú ens prepara. La mort forma part de la vida en sí mateixa, i mentre la vida s'haja viscut, s'haja gaudit i siga plena, haurà merescut la pena. Malgrat això dir un adéu quan saps que no tornaràs a veure a eixa persona és molt complicat. Amics, familiars, gent propera que d'una forma o una altra han influït en la teva forma de ser, i que quan se'n van deixen un buit al cor impossible de tornar a omplir. Perquè és cert allò que diuen que les persones mentre les recordem, no moriran mai. Deixen un trosset seu en la nostra essència. 

Però evolucionar com a persona també té les seves coses positives. Si bé és cert que hi ha gent que arriba i se'n va, i no deixa cap tipus de buit, d'altra banda tenim gent que arriba per quedar-se. Gent que coneixes un dia per casualitat, a la carrera, a la feina, pel carrer, i que d'alguna forma encaixen i passen a formar part del nostre trencaclosques particular. Gent que vols mantenir al teu costat d'una forma o una altra. I, de cop i volta, trobes amics que passen a formar part del que per a tu és la teua família. 

I hem perdut molta gent estimada, però també hem trobat pel camí eixes persones que s'han tornat indispensables en el nostre dia a dia. La vida és un cicle constant, és un tren que no fa parades i hem de gaudir del viatge. 

Ara que venen dates tan assenyalades, és quan  més notem l'absència d'aquelles peces del trencaclosques que ens han arrencat, notem l'absència de les persones que hem perdut, però en tenim prou en buscar a dins nostre per veure que segueixen ahi, en la nostra memòria, en el nostre pensament. És moment de seure a taula i contar anècdotes, bons moments viscuts, somriure i pensar que no han marxat del tot. Els que ens hem quedat per seguir el nostre llarg viatge, hem de fer que el seu haja valgut la pena.

Brindem per ells, perquè són i seran les estrelles més brillants del nostre cel. 

TEMPS PER RECORDAR...

Avui recupere un dels meus primers relats curts.

 

 

Aquesta és per a tu;

Tu que dediques uns minuts del teu temps

a llegir el que jo escric amb el meu.

 

 

Negre vespre d’un dia gris d’hivern. Les gotes colpegen amb força el vidre, mentre ell, les observa rere la finestra.

Recorda com la seva mare li prohibia sortir de casa quan hi havia tempesta, o quan el renyava per arribar a casa amb els peus mullats, després d’haver saltat dintre els bassals. Aleshores, es tancava a la seva habitació tot enfadat, fins que se li passava la rabieta. Quina cosa positiva tenia la pluja? Era positiu no poder sortir amb els amics i la bicicleta perquè plovia?, pensava.

Ara, després de tant de temps ho veu clar: temps per pensar. Això és el que regala la pluja. Un temps per pensar tranquil·lament dintre de casa que, en aquest món actual, no sabem apreciar.

Es treu les sabatilles poc a poc, amb dificultat, s’asseu sobre el llit mirant fixament la pluja i pensa. Recorda com era la pluja al poble.

Recorda aquelles tempestes amb els trons i llamps, l’obscuritat de la casa i el crepitar de la llenya al foc. L’olor a cera de les espelmes i les ombres que aquestes dibuixaven a les parets. Recorda la rapidesa amb que marxava la por quan el braç del seu germà li passava per les espatlles i li deia que aviat acabaria.

Recorda les gotes que regalimaven per les parets fetes de pedra i les dues safates que hi havia. Una rere la porta i l’altra, enmig del menjador, que recollien l’aigua que queia per les goteres d’una casa vella. Aquella casa..., quants records.

Recorda les hores posteriors a la tempesta. Com els núvols desapareixien i deixaven passar els rajos d’un Sol que envaïa l’ambient amb la seva calidesa. Recorda l’olor de la gespa humida del petit jardinet que tenien a la vora d’aquella casa i com recollia caragols amb el seu pare després que la mare el deixés sortir de casa de nou. Recorda aquell paratge natural ple de vida després de les pluges d’hivern, el meravellós cant dels ocells sobre els  arbres i l’aigua que brollava d’aquella pedra encapçalant el riu. 

Recorda salts dintre dels bassals amb els amics, carreres a l’aigua. Tot tipus de jocs improvisats amb el que es trobava. Recorda també, amb un somriure a la cara, els refredats que agafava després d’haver-se mullat.

Recorda les joguines que ell mateix es fabricava: una destral  i un arc amb fletxes quan jugava a indis i vaquers, aquelles pedretes de colors que compartia amb els amics... tot són records, vells records.   

Ell torna a mirar la finestra. Les gotes encara s’estavellen amb força contra el vidre. El vidre d’un sisè pis en una ciutat. Quina diferència! A la ciutat quan plou tot es torna trist. Aire gris contaminat pel fum; sense arbres, sense vida. Edificis de deu pisos d’alçada amb murs grisos de formigó que no deixen veure els estels a la nit. Bassals que ja no mullen els peus dels nens, sinó les negres rodes dels cotxes. Carreteres grises asfaltades on abans hi havia arbres. Tot és gris a la gran ciutat. Un ambient gris que entristeix els sentiments de la gent.

Gent atrafegada per a la que les vint-i-quatre hores del dia són una rutina, i no un regal com deuria ser.

Nens que ja no van amb bici, ni juguen amb arcs i fletxes. Nens que ara juguen als videojocs, perden el temps mirant la televisió i no aprecien el temps; no valoren la vida que tenen perquè per a ells tot ha estat molt fàcil. La vida que porten per a ells és perfecta perquè només han conegut això. No coneixen la muntanya, l’olor de l’herba humida, el cant dels ocells lliures, el soroll dels rius que passaven pel costat de les casetes fetes de pedra.

El semblant de la seva cara es torna trist. El cel de la ciutat està gris. El cel d’aquell paisatge urbà mai no deixa d’estar gris.

Torna a mirar la finestra, i el vidre li reflexa una cara. Una cara vella i arrugada pel pas del temps... una infantesa meravellosa i una malaltia que li arrabassarà aquells bons moments poc a poc i de forma silenciosa.

Dues llàgrimes cauen dels seus ulls com cau la pluja al carrer. Aviat no recordarà aquestes llàgrimes, ni la verdor, ni l’olor de la gespa, ni el cant dels ocells, ni l’olor de la cera, ni el braç del seu germà, no recordarà res de res. Els seus sentiments passaran a l’oblit. I el cel plorarà, plorarà per aquests meravellosos dies que ja no existiran; que ja no tornaran.

Això és el que ens regala la pluja: la pluja ens regala temps i el temps... el temps ens regala records.

Records viscuts que qui sap per quant de temps podrem recordar...

Iclafont