REFLEXIONS...

És ben curiós observar com evolucionen les persones i com s'adapten a les situacions siguen quines siguen les circumstàncies. Com hi ha coses a les que abans es dóna molta importància i que amb el pas del temps te n'adones que no en tenen tanta. Malgrat això, són les experiències de la vida les que modifiquen la nostra conducta, les que ens fan crèixer i les que marcaran la nostra forma d'afrontar tant les coses bones, com les dolentes. Ser qui som i mantenir la nostra essència.

Quan som menuts focalitzem l'atenció en nosaltres mateixos. No hi ha por, no hi ha obligacions, ens cuiden i trobem totes les necessitats cobertes. Pensem que aquelles persones que ens envolten i ens acompanyen sempre estaran al nostre costat. No pensem en els sacrificis que han fet els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies perquè nosaltres avui, siguem qui som. La felicitat la trobem en les petites coses de la vida: gestos, somriures, abraçades, paraules de consol...

Quan creixem però, ens n'adonem que les coses canvien, ja no les veiem amb els mateixos ulls. Ampliem la mirada, pensem en la resta de la gent que ens envolta. Comencem a tenir obligacions, presses, feina, que ens fan avançar en una societat que porta un ritme massa ràpid, i de vegades ens n'oblidem de mantenir la inocència de quan érem menuts.

I quan ens reunim, la taula que els diumenges sempre estava plena, cada vegada té més cadires buides, i ja no ens val allò que ens deien que se n'havien anat de viatge. Ja sabem la trista veritat. Una veritat per a la que ningú ens prepara. La mort forma part de la vida en sí mateixa, i mentre la vida s'haja viscut, s'haja gaudit i siga plena, haurà merescut la pena. Malgrat això dir un adéu quan saps que no tornaràs a veure a eixa persona és molt complicat. Amics, familiars, gent propera que d'una forma o una altra han influït en la teva forma de ser, i que quan se'n van deixen un buit al cor impossible de tornar a omplir. Perquè és cert allò que diuen que les persones mentre les recordem, no moriran mai. Deixen un trosset seu en la nostra essència. 

Però evolucionar com a persona també té les seves coses positives. Si bé és cert que hi ha gent que arriba i se'n va, i no deixa cap tipus de buit, d'altra banda tenim gent que arriba per quedar-se. Gent que coneixes un dia per casualitat, a la carrera, a la feina, pel carrer, i que d'alguna forma encaixen i passen a formar part del nostre trencaclosques particular. Gent que vols mantenir al teu costat d'una forma o una altra. I, de cop i volta, trobes amics que passen a formar part del que per a tu és la teua família. 

I hem perdut molta gent estimada, però també hem trobat pel camí eixes persones que s'han tornat indispensables en el nostre dia a dia. La vida és un cicle constant, és un tren que no fa parades i hem de gaudir del viatge. 

Ara que venen dates tan assenyalades, és quan  més notem l'absència d'aquelles peces del trencaclosques que ens han arrencat, notem l'absència de les persones que hem perdut, però en tenim prou en buscar a dins nostre per veure que segueixen ahi, en la nostra memòria, en el nostre pensament. És moment de seure a taula i contar anècdotes, bons moments viscuts, somriure i pensar que no han marxat del tot. Els que ens hem quedat per seguir el nostre llarg viatge, hem de fer que el seu haja valgut la pena.

Brindem per ells, perquè són i seran les estrelles més brillants del nostre cel.