Avui recupere un dels meus primers relats curts.
Aquesta és per a tu;
Tu que dediques uns minuts del teu temps
a llegir el que jo escric amb el meu.
Negre vespre d’un dia gris d’hivern. Les gotes colpegen
amb força el vidre, mentre ell, les observa rere la finestra.
Recorda com la seva mare li prohibia sortir de casa quan
hi havia tempesta, o quan el renyava per arribar a casa amb els peus mullats,
després d’haver saltat dintre els bassals. Aleshores, es tancava a la seva
habitació tot enfadat, fins que se li passava la rabieta. Quina cosa positiva
tenia la pluja? Era positiu no poder sortir amb els amics i la bicicleta perquè
plovia?, pensava.
Ara, després de tant de temps ho veu clar: temps per
pensar. Això és el que regala la pluja. Un temps per pensar tranquil·lament
dintre de casa que, en aquest món actual, no sabem apreciar.
Es treu les sabatilles poc a poc, amb dificultat, s’asseu
sobre el llit mirant fixament la pluja i pensa. Recorda com era la pluja al
poble.
Recorda aquelles tempestes amb els trons i llamps,
l’obscuritat de la casa i el crepitar de la llenya al foc. L’olor a cera de les
espelmes i les ombres que aquestes dibuixaven a les parets. Recorda la rapidesa
amb que marxava la por quan el braç del seu germà li passava per les espatlles
i li deia que aviat acabaria.
Recorda les gotes que regalimaven per les parets fetes de
pedra i les dues safates que hi havia. Una rere la porta i l’altra, enmig del
menjador, que recollien l’aigua que queia per les goteres d’una casa vella.
Aquella casa..., quants records.
Recorda les hores posteriors a la tempesta. Com els
núvols desapareixien i deixaven passar els rajos d’un Sol que envaïa l’ambient
amb la seva calidesa. Recorda l’olor de la gespa humida del petit jardinet que
tenien a la vora d’aquella casa i com recollia caragols amb el seu pare després
que la mare el deixés sortir de casa de nou. Recorda aquell paratge natural ple
de vida després de les pluges d’hivern, el meravellós cant dels ocells sobre
els arbres i l’aigua que brollava
d’aquella pedra encapçalant el riu.
Recorda salts dintre dels bassals amb els amics, carreres
a l’aigua. Tot tipus de jocs improvisats amb el que es trobava. Recorda també,
amb un somriure a la cara, els refredats que agafava després d’haver-se mullat.
Recorda les joguines que ell mateix es fabricava: una
destral i un arc amb fletxes quan jugava
a indis i vaquers, aquelles pedretes de colors que compartia amb els amics...
tot són records, vells records.
Ell torna a mirar la finestra. Les gotes encara
s’estavellen amb força contra el vidre. El vidre d’un sisè pis en una ciutat.
Quina diferència! A la ciutat quan plou tot es torna trist. Aire gris contaminat
pel fum; sense arbres, sense vida. Edificis de deu pisos d’alçada amb murs
grisos de formigó que no deixen veure els estels a la nit. Bassals que ja no
mullen els peus dels nens, sinó les negres rodes dels cotxes. Carreteres grises
asfaltades on abans hi havia arbres. Tot és gris a la gran ciutat. Un ambient
gris que entristeix els sentiments de la gent.
Gent atrafegada per a la que les vint-i-quatre hores del
dia són una rutina, i no un regal com deuria ser.
Nens que ja no van amb bici, ni juguen amb arcs i
fletxes. Nens que ara juguen als videojocs, perden el temps mirant la televisió
i no aprecien el temps; no valoren la vida que tenen perquè per a ells tot ha
estat molt fàcil. La vida que porten per a ells és perfecta perquè només han
conegut això. No coneixen la muntanya, l’olor de l’herba humida, el cant dels
ocells lliures, el soroll dels rius que passaven pel costat de les casetes
fetes de pedra.
El semblant de la seva cara es torna trist. El cel de la
ciutat està gris. El cel d’aquell paisatge urbà mai no deixa d’estar gris.
Torna a mirar la finestra, i el vidre li reflexa una
cara. Una cara vella i arrugada pel pas del temps... una infantesa meravellosa
i una malaltia que li arrabassarà aquells bons moments poc a poc i de forma silenciosa.
Dues llàgrimes cauen dels seus ulls com cau la pluja al
carrer. Aviat no recordarà aquestes llàgrimes, ni la verdor, ni l’olor de la
gespa, ni el cant dels ocells, ni l’olor de la cera, ni el braç del seu germà,
no recordarà res de res. Els seus sentiments passaran a l’oblit. I el cel plorarà,
plorarà per aquests meravellosos dies que ja no existiran; que ja no tornaran.
Això és el que ens regala la pluja: la pluja ens regala
temps i el temps... el temps ens regala records.
Records viscuts que qui sap per quant de temps podrem recordar...
Iclafont
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada