SENTIMENTS

Ràbia, impotència, dolor, engany, decepció, pena, traïció.

Il·lusió, estima, amor, empatia, alegria, confiança, complicitat, esperança.  

Què diferents són aquestes paraules entre elles, no? Què t’evoquen? En quantes et veus reflectit/ida en aquest moment?

Les persones som sentiments. Ens guiem per allò que creiem que és el correcte. Els nostres valors ens defineixen. 

I ja pots intentar fer les coses de la millor forma possible, que quan penses que la vida i la gent ja no et poden sorprendre més, al final sempre ho fan. 

Algú va dir en el seu dia que “després de la tempesta, sempre arriba la calma”; però també algú va parlar de “la calma que precedeix la tempesta”. Com quedem?

Depenent del moment vital en el que estigues, i de les experiències que has viscut fins ara, et decantaràs per una o l’altra. 

Però què fer amb tots els sentiments negatius quan arriben? Perquè els bons tothom els acull de bona gana. Però, i amb els dolents què? Crec que de menuts no ens ensenyen ni ens preparen per a païr certes coses. I la decepció, la traïció i l’engany, generen ràbia i impotència. I fa mal. Fa molt de mal. 

I si el causant d’aquests sentiments és un mateix, és una putada, però al menys només depén de tu i està en les teves mans canviar-ho (o si més no, intentar-ho). 

El problema ve quan tot això negatiu va lligat a algú a qui estimes, aprecies o en qui confiaves plenament i amb qui tenies complicitat. 

Crec que és aleshores quan s’ha de saber posar límits. Fer saber a l’altra persona que això ens està fent mal. Que la llibertat d’una persona acaba on comença la de l’altra. I no renunciar a la nostra essència i valors perquè això significa perdre una part important de nosaltres. 

Després, per si fóra poc, estan les expectatives. El que els altres esperen de nosaltres. 

Però saps què? Amb el temps he après que no es pot estar a l’altura de les expectatives de tothom. No és saludable i acabes patint. I que el que eixa persona espera de tu, és un problema seu. Igual que el que tu esperes d’ella, si no acaba sent com esperaves, no és culpa seua. De vegades, sense adonar-nos-en, idealitzem a les persones que tenim al davant. I després la caiguda i el cop són pitjors. 

I tu, què en penses?

CANSADA, ESGOTADA, EXHAUSTA…

I és que quan la salut se’n ressent, no aconsegueixes dormir les hores mínimes per a ser persona, i els pensaments van a mil per hora, el cos comença a rebel·lar-se. Comença a donar símptomes i t’obliga a una parada forçada i del tot necessària. I la veritat és que, des del darrer dia que vaig passar per ací, han estat dies prou intensets (i no en el bon sentit). 

El temps tampoc no acompanya. Previsió meteorològica que presagiava tempestes i aigua com per eixir en canoa, i al final res, fum de canyes, però tres dies de cefalea que et fan estar esclafada a la feina i no poder rendir com desitges. 

I avui és un d’eixos dies en els que després de dotze hores fora de casa, només volia arribar i tenir una estoneta de llibre, bona música relaxant, manta i sofà.   

I anar a dormir desitjant passar una bona nit, sense malsons ni despertars i pensant que, açò com tot, també passarà.

Cal fixar-se més en les senyals que ens dona el cos, perquè és qui ens acompanya a cada moment i, és ell també, qui pateix les conseqüències directes de no escoltar-les. 

Però de senyals en parlaré un altre dia, que és un altre meló digne de ser obert.

Bona nit personetes que passeu per ací.  

 

I QUAN JA QUASI ACABA L’ESTIU…

I així sense adonar-me’n, ja estem a meitat setembre i ha passat l’estiu. I sincerament encara no sé com ha pogut passar tan ràpid. Crec que feia anys que no el gaudia tant. 

Han sigut uns mesos intensos, de no parar. Aplecs, concerts, un viatge màgic a Navarra, retrobaments amb amics i amigues que feia anys que no veia… El lema ha estat un poc com diu la cançó: ja dormiré quan s’acabe l’estiu. 

Han passat tantes, tantes coses, que no sé ben bé per on començar. 

Finals de juny, Aplec del Penyagolosa, concert de Zetak en gran companyia. I en un moment de bogeria màxima, ja tinc entrades per al Nafarroa Arena.

Comencen les vacances de juliol, Feslloc a Benlloc. Retrobaments que fan recordar amb nostàlgia grans moments viscuts. Dimonis, dolçaina, Miranda d’Ebre, la Jonquera i Sant Antonis. Molta música, alcohol i festa grossa.

Finals de juliol, Aplec dels Ports. Més festa. Ací vaig pringar i el cap de setmana sencer va ser “una serie de catastróficas desdichas” que va acabar en un esquinç de genoll i turmell. Que val, si em coneixes ja saps que jo amb una ratlla de boli entropesse, però allò semblava una broma de molt mal gust… Si alguna cosa vaig traure en clar és que s’ha de buscar allotjament al mateix poble de l’Aplec, fes-me cas. Ah! I que si portes jaqueta et sobrarà, i si no en portes, acabaràs congelat jajaja. 

Primera quinzena d’agost: tornada a la feina. Moltes hores en poques dies, doblatges que semblaven no tindre final i molta responsabilitat. I restant les dies al calendari per al segon període de vacances. 

Però, finalment, va arribar eixe viatge que tant de temps portava esperant. Exactament tres anys. I que per circumstàncies es va anar posposant i semblava no arribar. Però, estimat lector o estimada lectora, en aquesta vida tard o d’hora tot arriba, i aquest viatge quedarà marcat sempre a la memòria. Un viatge màgic amb molt de verd, molta aigua, bon menjar, gent meravellosa i aprendre un poc d’euskera. Però d’açò en podem parlar un altre dia. 

I és així com, de moment en moment, i de festa en festa ha arribat setembre. De nou carreteres plenes i gent atrafegada. Nou curs per a mestres, nens i nenes. Nova tornada a la normalitat per a tothom i per a mi la necessitat de posar per escrit certes coses.

Pense que, d’ara endavant, els estius tindran un altre color. Potser acabaré per no odiar-los tant. Ja només queda superar alguns traumes i alguns complexos. Però aquest és un altre tema. 

Si he de fer un resum et diré que, molt probablement, ha estat un dels millors estius que recorde, però…

Podria arribar ja el fred? Per favor i gràcies!