I és que quan la salut se’n ressent, no aconsegueixes dormir les hores mínimes per a ser persona, i els pensaments van a mil per hora, el cos comença a rebel·lar-se. Comença a donar símptomes i t’obliga a una parada forçada i del tot necessària. I la veritat és que, des del darrer dia que vaig passar per ací, han estat dies prou intensets (i no en el bon sentit).
El temps tampoc no acompanya. Previsió meteorològica que presagiava tempestes i aigua com per eixir en canoa, i al final res, fum de canyes, però tres dies de cefalea que et fan estar esclafada a la feina i no poder rendir com desitges.
I avui és un d’eixos dies en els que després de dotze hores fora de casa, només volia arribar i tenir una estoneta de llibre, bona música relaxant, manta i sofà.
I anar a dormir desitjant passar una bona nit, sense malsons ni despertars i pensant que, açò com tot, també passarà.
Cal fixar-se més en les senyals que ens dona el cos, perquè és qui ens acompanya a cada moment i, és ell també, qui pateix les conseqüències directes de no escoltar-les.
Però de senyals en parlaré un altre dia, que és un altre meló digne de ser obert.
Bona nit personetes que passeu per ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada