I QUASI SIS ANYS DESPRÉS…

I qui m’anava a dir a mi, que sis anys després, recordaria aquell vell blog que vaig iniciar i al que només li vaig deixar escrites dues entrades. Que seguiria tenint accès i que, després de tot el que m’ha anat passant en tot aquest temps, tornaria a tindre ganes d’escriure alguna cosa per ací…

I és que, com han canviat les coses! Fent la vista enrere, crec que ni jo sóc la mateixa persona que es va plantejar aquest projecte, ni sabria ben bé per on començar a explicar tot allò que porte a dins.

El que sí tinc clar és que, de vegades a la vida, hi ha punts d’inflexió. Instants en els que pares, agafes aire, reflexiones, i te n’adones dels canvis tan bèsties que has patit. Qui sóc? On he arribat i què he aconseguit de tot allò que imaginava? Sóc la persona que pensava que seria fa 6 anys? Quant m’he allunyat de qui volia ser? És aquest el camí correcte? Són preguntes que tenen resposta. Però de vegades són preguntes que ens fa por respondre. Perquè per a respondre a tot això, cal prèviament tancar ferides i reconciliar-se amb una mateixa. I de vegades tancar ferides no és tan fàcil com sembla. Sobretot quan se t’ha trencat l’ànima pel camí i no saps encara com has aconseguit recomposar els trossets.

Quan passes per esdeveniments traumàtics, la vida et canvia per complet. I necessites de tots els mecanimes d’afrontament dels que disposes per poder seguir avançant. 

I entre altres coses, és aleshores quan te n’adones de les persones que tens al voltant. Aquelles que quan necessites aïllar-te per pura supervivència emocional, no jutgen. Et fan saber que al final del camí que estàs recorrent, quan les tornes a necessitar, només et caldrà fer una trucada. Tanmateix, i per altra banda, en perds a moltes altres pel camí, i tant que sí. Potser perquè et sents incompresa. Potser perquè les teues necessitats no encaixen en el seu dia a dia. O potser també perquè no tothom està disposat a quedar-se quan les coses es posen difícils. 

Siga com siga, passa el temps, i arriba un dia que poc a poc les ferides van curant. I necessites poc a poc, tornar a ser la que eres. Tot aquell dolor es transforma en coses positives. I comences a vore la llum. I és agradable, molt agradable quan les coses més senzilles de la vida, aconsegueixen fer-te somriure de nou. És un somriure d’una persona que ha perdut la innocència, és un somriure més fràgil, però és un somriure al cap i a la fi. Com a inici, no està mal.

I veus la vida amb uns nous ulls, amb una altra perspectiva. I comences a retrobar-te amb gent que et fa costat. Que de vegades tot i no comprendre del tot la teua forma de pensar i actuar, t’accepta i t’ajuda poc a poc a tornar a ser un poc la que eres abans. Sense preguntes, sense judicis. Deixant que et vages obrint amb la informació que et sentes preparada per a compartir. I la resta? La resta sortirà quan haja de sortir. 

Gràcies. Gràcies de veritat per quedar-vos quan les coses es van posar difícils. I gràcies per intentar fer-me somriure avui i cada dia. 

No ha sigut fàcil, gens fàcil arribar on estic avui i per això, ser qui sóc en aquest moment, té més valor encara. 

Que si sóc qui pensava que seria fa 6 anys? No. 

Que si m’he allunyat del camí i del futur que tenia previst? Sí.

Que si aquest és el camí? No ho sé, només el temps ho dirà. 

El que sí tinc clar és que no canviaria absolutament res del que he viscut, perquè tant allò bo com allò dolent m’han transformat en qui sóc avui. 

I tot i ser una versió amb llums i ombres, és una versió que m’agrada.