COM DEIXAR ANAR ALLÒ QUE ENS FA MAL?

Cal deixar anar allò que ens fa mal. Allò que sabem que no és el nostre camí i que no es per a nosaltres. Així, contundent i directe. 

Això ho sé jo, ho saps tu que estàs llegint açò i ho sap qualsevol.

Què fàcil sembla en la teoria, no? Però com canvia la cosa quan et planteges la possibilitat de posar-ho en pràctica.

I ahi ve el problema, que tu sí reconeixes que eixe no és el teu camí, sí saps que pateixes i ho passes mal i que probablement no arribe a bon port, però a la vegada hi ha una connexió inexplicable, un fil difícil de tallar que estira en direcció contrària i fa que no sempre pugues canviar la situació. Com una addició. I sempre queda eixa esperança que el vent gire a favor i eixa situació millore. I penses que la teua felicitat només depèn d’això. I la teua ment sempre torna al mateix. Al què passaria si…?

I és una cosa que vista des de fora sembla molt fàcil, però fa temps vaig llegir una frase que em va fer reflexionar moltíssim: “A qui jutge el meu camí, si vol, li deixe les meves sabates”.

Per què qualsevol es creu amb el dret de jutjar i opinar de la vida dels demés? Més empatia i menys opinions, ja que, la càrrega mental real i els pensaments intrusius que genera eixe problema en la persona, és difícil que es puguen arribar a comprendre si no es viu en primera persona. 

I aleshores et diuen que no entenen com és que no fas res per canviar-ho. I no saben que el teu cap no para de donar voltes i voltes i més voltes a la situació, amb l’ansietat i l’estrès que això comporta. Hores i més hores sense dormir a les nits, donant voltes al llit, pensant en els diferents escenaris, intentant escollir un camí, valorant pros i contres i esperant no equivocar-te. I a banda, per si tot això fóra poc, matinant l’endemà per tornar a començar un altre dia a la feina fent bona cara i sense que es note res, per por a que pregunten i no en tingues ganes d’explicar la resposta. 

A eixes persones els diré, que tot té un procès. Que algunes decisions fan por. Que cadascú es coneix a sí mateix i els temps que necessita. Que cal estar preparat per donar el pas. Que les coses no es poden forçar i que, arribat el moment, es podrà tallar eixe fil invisible que no deixa seguir. Que podrem mirar endavant sense que el passat faça mal. I enfrontarem la nova etapa, i tot el que vinga amb ella, amb ganes i il·lusió. 

I per a tu que llegeixes açò, si alguna vegada t’has sentit així, de moment només et cal tindre paciència i perdonar-te a tu mateix si encara no estàs preparat per agafar eixes tisores. Ja arribarà el moment. 

Cal deixar anar allò que ens fa mal. Allò que sabem que no és el nostre camí i que no es per a nosaltres. 

Sí, és cert. 

Però primer, s’han de tancar ferides que encara sagnen si les toques. I de la mateixa manera que amb el procès de cicatrització, els temps de cadascú són variables.