Feia ja unes dies que ja no passava per ací i és que estan sent dies un poc estranys.
Mai vos heu sentit com si estiguéreu enmig d’un lloc ple de gent, cridant a ple pulmó, i sense que ningú vos escolte? I al mateix temps desitjar estar sola una estona i no poder?
Avui és un d’eixos dies en els que ve de gust agafar la motxilla a l’esquena i emprendre senda amunt cap a la muntanya. I perdre’m hores i hores. I tindre, per banda sonora i única companyia, només el soroll del vent, el cant dels ocells i els meus pensaments.
I oblidar-me de responsabilitats, d’obligacions, de deures, d’actuar segons s’espera de qualsevol persona adulta funcional avui dia. I dedicar-me en exclusiva a mi mateixa.
I és que tinc la sensació que aquests dies estic perdent alguna part important de mi, que ni tan sols sabia que existia dins meu. Uns sentiments que ja fa temps que volen eixir a la superfície. I es fa difícil voler mantindre’ls amb mi ara que corren perill, i que no se m’escapen entre els dits, perquè no sé quina serà la conseqüència a nivell emocional d’eixa pèrdua.
Són pensaments que crec no tenen massa sentit i són un poc complexos de gestionar i de comprendre. Però em vaig prometre a mi mateixa escriure allò que porte dins dels cap sense modificacions ni filtres. Tal com ho sent.
Igual no és el millor dia per intentar transmetre res…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada