TONITROFÒBIA?

I com passar-ho realment mal durant les tempestes.

No són dies fàcils. Ja fa temps que no són dies fàcils. Ja fa un temps que passe els dies sobrevivint i amb molt poques hores de son. I ja tant fa si és dilluns, dimecres o diumenge. Se succeeixen els dies un rere l’altre sense pausa ni frens. Ja res queda de l’estiu en el que després de tant temps tornava a tenir un somriure perenne a la cara. 

Hi ha moments en què necessitaria amagar-me i oblidar-me de tot i de tots. I cada vegada aquests moments són més nombrosos i més sovint. I de vegades em pregunte el per què.

I ara per si fóra poc, avisen que venen dies de tempesta, carregadets de trons. Magnífic per al meu estat anímic. 

Odie els trons. Ja ho he dit. Em fan moltíssima por. No puc amb ells. Em generen ansietat i em fan sentir fràgil i poruga. A casa sempre tinc la necessitat d’arraulir-me amb la manta a un raconet del sofà fins que passa. Però i a la feina? Veuràs quina setmana més divertida passe (ironia mode on). I sé que és irracional, que només és so, per més fort i estrident que siga, i que dins de casa res pot passar. La teoria la sé, la pràctica però, és ben diferent.  

Però, al ritme que funciona el meu cervell i al ritme que se succeeixen els pensaments últimament, el que menys necessite és sumar una setmana de tempesta. Acabaré boja i “petaré”. 

Necessite trobar un refugi on aïllar-me de tot allò negatiu que em sobrevola últimament. Poder meditar, agafar aire i respirar per seguir avançant. Podria parar-se el món. Igual les coses millorarien. Com diu la cançó: “Crec que aquest món no està fet per a mi” i “Pareu el món que aquí jo baixe”. 

I com el món és impossible que pare, doncs això… Em queden les llistes de música i les estones de muntanya. Però no sé fins quan serà suficient. Mentrestant, dia a dia per fora somrius i esperes. Esperes que ningú se n’adone que aquest somriure és molt fràgil i sovint poc sincer. 

EL PODER D’UNA ABRAÇADA

Una abraçada. Avui només necessitaria una abraçada. Una abraçada de les llargues. De les apretadetes. De les que curen l’ànima.  

Crec fermament en el poder d’una abraçada. I és que en algun moment vaig llegir que les abraçades llargues, les que duren més de 20 segons, tenen incomptables beneficis. Se secreta oxitocina. Es redueixen els nivells de cortisol. S’alliberen serotonina i dopamina. Augmenten la melatonina. Disminueixen la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Milloren l’humor, disminueixen l’ansietat i l’estrès. Milloren l’autoestima. Donen sensació de protecció i seguretat. Ajuden a regular la son. Disminueixen la sensació de solitud, el dolor, la por i la tristesa… 

I en dies com aquests últims, on el tsunami arrasa amb tot dia rere dia, la son m’ha abandonat i la ment dóna voltes com una centrifugadora, necessitaria eixos 20-30 segons de calma i no pensar en res. 

Una abraçada llarga. Avui només demane això…

SENTIMENTS

Ràbia, impotència, dolor, engany, decepció, pena, traïció.

Il·lusió, estima, amor, empatia, alegria, confiança, complicitat, esperança.  

Què diferents són aquestes paraules entre elles, no? Què t’evoquen? En quantes et veus reflectit/ida en aquest moment?

Les persones som sentiments. Ens guiem per allò que creiem que és el correcte. Els nostres valors ens defineixen. 

I ja pots intentar fer les coses de la millor forma possible, que quan penses que la vida i la gent ja no et poden sorprendre més, al final sempre ho fan. 

Algú va dir en el seu dia que “després de la tempesta, sempre arriba la calma”; però també algú va parlar de “la calma que precedeix la tempesta”. Com quedem?

Depenent del moment vital en el que estigues, i de les experiències que has viscut fins ara, et decantaràs per una o l’altra. 

Però què fer amb tots els sentiments negatius quan arriben? Perquè els bons tothom els acull de bona gana. Però, i amb els dolents què? Crec que de menuts no ens ensenyen ni ens preparen per a païr certes coses. I la decepció, la traïció i l’engany, generen ràbia i impotència. I fa mal. Fa molt de mal. 

I si el causant d’aquests sentiments és un mateix, és una putada, però al menys només depén de tu i està en les teves mans canviar-ho (o si més no, intentar-ho). 

El problema ve quan tot això negatiu va lligat a algú a qui estimes, aprecies o en qui confiaves plenament i amb qui tenies complicitat. 

Crec que és aleshores quan s’ha de saber posar límits. Fer saber a l’altra persona que això ens està fent mal. Que la llibertat d’una persona acaba on comença la de l’altra. I no renunciar a la nostra essència i valors perquè això significa perdre una part important de nosaltres. 

Després, per si fóra poc, estan les expectatives. El que els altres esperen de nosaltres. 

Però saps què? Amb el temps he après que no es pot estar a l’altura de les expectatives de tothom. No és saludable i acabes patint. I que el que eixa persona espera de tu, és un problema seu. Igual que el que tu esperes d’ella, si no acaba sent com esperaves, no és culpa seua. De vegades, sense adonar-nos-en, idealitzem a les persones que tenim al davant. I després la caiguda i el cop són pitjors. 

I tu, què en penses?

CANSADA, ESGOTADA, EXHAUSTA…

I és que quan la salut se’n ressent, no aconsegueixes dormir les hores mínimes per a ser persona, i els pensaments van a mil per hora, el cos comença a rebel·lar-se. Comença a donar símptomes i t’obliga a una parada forçada i del tot necessària. I la veritat és que, des del darrer dia que vaig passar per ací, han estat dies prou intensets (i no en el bon sentit). 

El temps tampoc no acompanya. Previsió meteorològica que presagiava tempestes i aigua com per eixir en canoa, i al final res, fum de canyes, però tres dies de cefalea que et fan estar esclafada a la feina i no poder rendir com desitges. 

I avui és un d’eixos dies en els que després de dotze hores fora de casa, només volia arribar i tenir una estoneta de llibre, bona música relaxant, manta i sofà.   

I anar a dormir desitjant passar una bona nit, sense malsons ni despertars i pensant que, açò com tot, també passarà.

Cal fixar-se més en les senyals que ens dona el cos, perquè és qui ens acompanya a cada moment i, és ell també, qui pateix les conseqüències directes de no escoltar-les. 

Però de senyals en parlaré un altre dia, que és un altre meló digne de ser obert.

Bona nit personetes que passeu per ací.  

 

I QUAN JA QUASI ACABA L’ESTIU…

I així sense adonar-me’n, ja estem a meitat setembre i ha passat l’estiu. I sincerament encara no sé com ha pogut passar tan ràpid. Crec que feia anys que no el gaudia tant. 

Han sigut uns mesos intensos, de no parar. Aplecs, concerts, un viatge màgic a Navarra, retrobaments amb amics i amigues que feia anys que no veia… El lema ha estat un poc com diu la cançó: ja dormiré quan s’acabe l’estiu. 

Han passat tantes, tantes coses, que no sé ben bé per on començar. 

Finals de juny, Aplec del Penyagolosa, concert de Zetak en gran companyia. I en un moment de bogeria màxima, ja tinc entrades per al Nafarroa Arena.

Comencen les vacances de juliol, Feslloc a Benlloc. Retrobaments que fan recordar amb nostàlgia grans moments viscuts. Dimonis, dolçaina, Miranda d’Ebre, la Jonquera i Sant Antonis. Molta música, alcohol i festa grossa.

Finals de juliol, Aplec dels Ports. Més festa. Ací vaig pringar i el cap de setmana sencer va ser “una serie de catastróficas desdichas” que va acabar en un esquinç de genoll i turmell. Que val, si em coneixes ja saps que jo amb una ratlla de boli entropesse, però allò semblava una broma de molt mal gust… Si alguna cosa vaig traure en clar és que s’ha de buscar allotjament al mateix poble de l’Aplec, fes-me cas. Ah! I que si portes jaqueta et sobrarà, i si no en portes, acabaràs congelat jajaja. 

Primera quinzena d’agost: tornada a la feina. Moltes hores en poques dies, doblatges que semblaven no tindre final i molta responsabilitat. I restant les dies al calendari per al segon període de vacances. 

Però, finalment, va arribar eixe viatge que tant de temps portava esperant. Exactament tres anys. I que per circumstàncies es va anar posposant i semblava no arribar. Però, estimat lector o estimada lectora, en aquesta vida tard o d’hora tot arriba, i aquest viatge quedarà marcat sempre a la memòria. Un viatge màgic amb molt de verd, molta aigua, bon menjar, gent meravellosa i aprendre un poc d’euskera. Però d’açò en podem parlar un altre dia. 

I és així com, de moment en moment, i de festa en festa ha arribat setembre. De nou carreteres plenes i gent atrafegada. Nou curs per a mestres, nens i nenes. Nova tornada a la normalitat per a tothom i per a mi la necessitat de posar per escrit certes coses.

Pense que, d’ara endavant, els estius tindran un altre color. Potser acabaré per no odiar-los tant. Ja només queda superar alguns traumes i alguns complexos. Però aquest és un altre tema. 

Si he de fer un resum et diré que, molt probablement, ha estat un dels millors estius que recorde, però…

Podria arribar ja el fred? Per favor i gràcies!

BLOQUEIG CREATIU?

Avui em torne a passar per ací per intentar escriure alguna cosa. Però de què escriure quan la inspiració t’abandona?

No és fàcil enfrontar-se a un paper en blanc. Hi ha moltes coses a dir, però cal trobar la millor forma de dir-les. I no sempre ixen les paraules adequades.

Saps allò de portar moltes idees dins del cap, voler transmetre mil coses, però acabes no escrivint-ne cap?No sé si a això li puc dir bloqueig creatiu o què.

El cas és que pensant en això, me n’he adonat que portava un temps sense prioritzar-me. I els últims dies he estat pensant més en mi mateixa i en les meues necessitats i menys en els problemes que m’envolten. 

I és que necessitava deixar unes dies de banda la negativitat, la tristor, els pensaments intrusius, i intentar gaudir un poc més del temps lliure del que dispose. Que no tot siga treballar i a casa. El problema és que arribe esgotada tant física com psicològicament, aquests dies fa moltíssima calor i això m’ho dificulta tot un poc més. 

Sí, odie la calor i l’estiu. Però aquest és un meló que millor obrirem un altre dia. 

He intentat fer més vida social. He llegit i he estudiat. He escoltat música que feia anys que no escoltava i que m’ha anat acompanyant en totes les etapes de la vida. I he intentat posar en ordre algunes idees mentre feia esport i l’única cosa que he tret en clar i he guanyat, han sigut un cabàs d’agulletes però pocs temes dels que escriure. Això sí, m’ha fet sentir molt bé, al menys per desfogar-me i és una cosa que tornaré a començar a fer. Poc a poc tornaré a ser la mateixa en tots els aspectes i encaixaran definitivament totes les peces al seu lloc.

Crec que també necessite seriosament unes vacances. Afortunadament ja ha començat el compte enrere. I els propers mesos venen intensos i carregats de plans. Tinc l’esperança de viure les properes setmanes amb un somriure ben gran a la cara. 

Però mentre arriben aquestes vacances, seguiré intentant escriure per ací algunes cosetes que m’he adonat que em fa bé treure. I, de moment, aprofitaré per gaudir del pont amb amics i família. 

Si estàs llegint açò, et desitge un bon pont i una bona revetlla de Sant Joan. 

PERSONES REFUGI

Avui em passe per ací per parlar-te del que per a mi són les “Persones Refugi”.

Deixant de banda la parella, si la tens, perquè en qualsevol relació sana adulta, el terme refugi ja va lligat (o hauria d’anar-ho) al de la parella, les “Persones Refugi” són aquelles poques que tenim al voltant, amb les que creem un lligam, siga del tipus que siga, i que ens fan sentir sans i estalvis. Et fan sentir que tot anirà bé i et donen eixe oxigen que necessitaves, sense gairebé cap esforç. Que et calmen amb la seva sola presència. 

I no sempre saps per què. Potser siga per la seua forma de calmar-te amb una simple abraçada o un somriure, o per la forma de tractar-te. O potser siga per la forma en que et fan riure quan intueixen que ho necessites. O per com et fan saber que estan ahi, fins i tot en el més absolut silenci. 

A algunes “Persones Refugi” les podem trobar entre la família, entre els amics i amigues, o bé qualsevol persona coneguda amb la que has compartit xicotetes estones del teu temps. I per què he afegit aquestes últimes? 

Doncs perquè cal tenir en compte, que no tots aquells familiars i amics i amigues que tenim al voltant es podran considerar refugi. I no perquè no ens estimen, res més lluny de la realitat. Sinó perquè, de vegades, i per a segons quins temes, és més fàcil obrir-te per primera vegada amb una persona que fa poc que coneixes. De vegades, haver compartit des del principi la teua història amb aquests familiars i amics o amigues, fa que necessites un altre punt de vista que saps que ells no et poden donar. Saps que no són lloc segur en eixos moments.

En canvi, pel que fa a la parella, com comentàvem al principi, el lligam que tens amb eixa persona amb tot el que això implica, hauria de convertir-la automàticament en “Persona Refugi” des de l’inici de la relació. 

En una relació adulta, en la que les dues persones busquen compartir un camí junts, ha d’haver una confiança plena i mútua, un respecte per l’altra persona, un suport i una estima. Que ambdues persones vagen en la mateixa direcció i amb uns objectius comuns. Si no et sents així, potser eixe no és el camí. 

Però això, si et sembla bé, ho deixarem per a un altre dia. 

I tu? Amb quantes “Persones Refugi” hi pots comptar?

 

COM DEIXAR ANAR ALLÒ QUE ENS FA MAL?

Cal deixar anar allò que ens fa mal. Allò que sabem que no és el nostre camí i que no es per a nosaltres. Així, contundent i directe. 

Això ho sé jo, ho saps tu que estàs llegint açò i ho sap qualsevol.

Què fàcil sembla en la teoria, no? Però com canvia la cosa quan et planteges la possibilitat de posar-ho en pràctica.

I ahi ve el problema, que tu sí reconeixes que eixe no és el teu camí, sí saps que pateixes i ho passes mal i que probablement no arribe a bon port, però a la vegada hi ha una connexió inexplicable, un fil difícil de tallar que estira en direcció contrària i fa que no sempre pugues canviar la situació. Com una addició. I sempre queda eixa esperança que el vent gire a favor i eixa situació millore. I penses que la teua felicitat només depèn d’això. I la teua ment sempre torna al mateix. Al què passaria si…?

I és una cosa que vista des de fora sembla molt fàcil, però fa temps vaig llegir una frase que em va fer reflexionar moltíssim: “A qui jutge el meu camí, si vol, li deixe les meves sabates”.

Per què qualsevol es creu amb el dret de jutjar i opinar de la vida dels demés? Més empatia i menys opinions, ja que, la càrrega mental real i els pensaments intrusius que genera eixe problema en la persona, és difícil que es puguen arribar a comprendre si no es viu en primera persona. 

I aleshores et diuen que no entenen com és que no fas res per canviar-ho. I no saben que el teu cap no para de donar voltes i voltes i més voltes a la situació, amb l’ansietat i l’estrès que això comporta. Hores i més hores sense dormir a les nits, donant voltes al llit, pensant en els diferents escenaris, intentant escollir un camí, valorant pros i contres i esperant no equivocar-te. I a banda, per si tot això fóra poc, matinant l’endemà per tornar a començar un altre dia a la feina fent bona cara i sense que es note res, per por a que pregunten i no en tingues ganes d’explicar la resposta. 

A eixes persones els diré, que tot té un procès. Que algunes decisions fan por. Que cadascú es coneix a sí mateix i els temps que necessita. Que cal estar preparat per donar el pas. Que les coses no es poden forçar i que, arribat el moment, es podrà tallar eixe fil invisible que no deixa seguir. Que podrem mirar endavant sense que el passat faça mal. I enfrontarem la nova etapa, i tot el que vinga amb ella, amb ganes i il·lusió. 

I per a tu que llegeixes açò, si alguna vegada t’has sentit així, de moment només et cal tindre paciència i perdonar-te a tu mateix si encara no estàs preparat per agafar eixes tisores. Ja arribarà el moment. 

Cal deixar anar allò que ens fa mal. Allò que sabem que no és el nostre camí i que no es per a nosaltres. 

Sí, és cert. 

Però primer, s’han de tancar ferides que encara sagnen si les toques. I de la mateixa manera que amb el procès de cicatrització, els temps de cadascú són variables. 

 

 

CRITS A PLE PULMÓ

Feia ja unes dies que ja no passava per ací i és que estan sent dies un poc estranys.

Mai vos heu sentit com si estiguéreu enmig d’un lloc ple de gent, cridant a ple pulmó, i sense que ningú vos escolte? I al mateix temps desitjar estar sola una estona i no poder?

Avui és un d’eixos dies en els que ve de gust agafar la motxilla a l’esquena i emprendre senda amunt cap a la muntanya. I perdre’m hores i hores. I tindre, per banda sonora i única companyia, només el soroll del vent, el cant dels ocells i els meus pensaments. 

I oblidar-me de responsabilitats, d’obligacions, de deures, d’actuar segons s’espera de qualsevol persona adulta funcional avui dia. I dedicar-me en exclusiva a mi mateixa. 

I és que tinc la sensació que aquests dies estic perdent alguna part important de mi, que ni tan sols sabia que existia dins meu. Uns sentiments que ja fa temps que volen eixir a la superfície. I es fa difícil voler mantindre’ls amb mi ara que corren perill, i que no se m’escapen entre els dits, perquè no sé quina serà la conseqüència a nivell emocional d’eixa pèrdua. 

Són pensaments que crec no tenen massa sentit i són un poc complexos de gestionar i de comprendre. Però em vaig prometre a mi mateixa escriure allò que porte dins dels cap sense modificacions ni filtres. Tal com ho sent.

Igual no és el millor dia per intentar transmetre res… 

NOMÉS ENS CAL OBRIR ELS ULLS I CONFIAR

Avui només passe per ací per a recordar-vos, si arribeu a llegir aquestes paraules i no passeu per un bon moment, que no esteu sols.

Que teniu persones al voltant que es preocupen per vosaltres i a qui els importeu de veritat, tot i que de vegades és difícil adonar-se’n.

Que si necessiteu parlar, sempre hi haurà gent disposada a escoltar-vos. De vegades és un familiar, de vegades és un amic, altres algú a la feina, i altres un veí o un conegut. Però sempre, sempre, hi haurà algú amb qui comptar. 

Algú a qui no li importarà compartir la vostra càrrega durant una estona, per fer-la menys pesada i que pugueu respirar. Algú que puga vore les coses amb una altra perspectiva. 

I de vegades eixa persona és qui menys t’ho esperes. Però et fa sentir tan bé simplement traient allò que portes dins…

Només ens cal obrir els ulls i CONFIAR. 

I QUASI SIS ANYS DESPRÉS…

I qui m’anava a dir a mi, que sis anys després, recordaria aquell vell blog que vaig iniciar i al que només li vaig deixar escrites dues entrades. Que seguiria tenint accès i que, després de tot el que m’ha anat passant en tot aquest temps, tornaria a tindre ganes d’escriure alguna cosa per ací…

I és que, com han canviat les coses! Fent la vista enrere, crec que ni jo sóc la mateixa persona que es va plantejar aquest projecte, ni sabria ben bé per on començar a explicar tot allò que porte a dins.

El que sí tinc clar és que, de vegades a la vida, hi ha punts d’inflexió. Instants en els que pares, agafes aire, reflexiones, i te n’adones dels canvis tan bèsties que has patit. Qui sóc? On he arribat i què he aconseguit de tot allò que imaginava? Sóc la persona que pensava que seria fa 6 anys? Quant m’he allunyat de qui volia ser? És aquest el camí correcte? Són preguntes que tenen resposta. Però de vegades són preguntes que ens fa por respondre. Perquè per a respondre a tot això, cal prèviament tancar ferides i reconciliar-se amb una mateixa. I de vegades tancar ferides no és tan fàcil com sembla. Sobretot quan se t’ha trencat l’ànima pel camí i no saps encara com has aconseguit recomposar els trossets.

Quan passes per esdeveniments traumàtics, la vida et canvia per complet. I necessites de tots els mecanimes d’afrontament dels que disposes per poder seguir avançant. 

I entre altres coses, és aleshores quan te n’adones de les persones que tens al voltant. Aquelles que quan necessites aïllar-te per pura supervivència emocional, no jutgen. Et fan saber que al final del camí que estàs recorrent, quan les tornes a necessitar, només et caldrà fer una trucada. Tanmateix, i per altra banda, en perds a moltes altres pel camí, i tant que sí. Potser perquè et sents incompresa. Potser perquè les teues necessitats no encaixen en el seu dia a dia. O potser també perquè no tothom està disposat a quedar-se quan les coses es posen difícils. 

Siga com siga, passa el temps, i arriba un dia que poc a poc les ferides van curant. I necessites poc a poc, tornar a ser la que eres. Tot aquell dolor es transforma en coses positives. I comences a vore la llum. I és agradable, molt agradable quan les coses més senzilles de la vida, aconsegueixen fer-te somriure de nou. És un somriure d’una persona que ha perdut la innocència, és un somriure més fràgil, però és un somriure al cap i a la fi. Com a inici, no està mal.

I veus la vida amb uns nous ulls, amb una altra perspectiva. I comences a retrobar-te amb gent que et fa costat. Que de vegades tot i no comprendre del tot la teua forma de pensar i actuar, t’accepta i t’ajuda poc a poc a tornar a ser un poc la que eres abans. Sense preguntes, sense judicis. Deixant que et vages obrint amb la informació que et sentes preparada per a compartir. I la resta? La resta sortirà quan haja de sortir. 

Gràcies. Gràcies de veritat per quedar-vos quan les coses es van posar difícils. I gràcies per intentar fer-me somriure avui i cada dia. 

No ha sigut fàcil, gens fàcil arribar on estic avui i per això, ser qui sóc en aquest moment, té més valor encara. 

Que si sóc qui pensava que seria fa 6 anys? No. 

Que si m’he allunyat del camí i del futur que tenia previst? Sí.

Que si aquest és el camí? No ho sé, només el temps ho dirà. 

El que sí tinc clar és que no canviaria absolutament res del que he viscut, perquè tant allò bo com allò dolent m’han transformat en qui sóc avui. 

I tot i ser una versió amb llums i ombres, és una versió que m’agrada.