FEBRER…

S’acosten dies difícils. Dies realment complicats a nivell anímic. Febrer és un mes clau de l’any per a mi. Vaig nàixer un dissabte de febrer en el que feia fred (sí, fa anys el canvi climàtic encara no havia fotut les estacions). 

La meua arribada al món és una cosa que any rere any em fa molta il·lusió celebrar. Però des de fa quatre anys, febrer també és el mes en el que la meua vida es va trencar en trossets. Tot es va paralitzar, i una foscor va amenaçar la meua estabilitat, la meua alegria i les meues ganes de viure.

Com integrar els sentiments d’alegria de celebrar el teu aniversari, amb les ganes de desaparèixer del món quan t’arrenquen de dins la teua major il·lusió?

No és fàcil exposar-me i obrir-me ací pel que fa a aquest tema (bé, en realitat no és fàcil ni ací, ni enlloc), i és molt probable que siga capaç de fer-ho, en primer lloc, perquè potser açò arribarà a poca gent i, en segon lloc, perquè hi ha una gran tasca a nivell psicològic durant tot aquest temps. 

La gent que no en sap, diu que els dols se superen. Però com superes un dol a futur? Com superes un dol de tot allò que havies imaginat i ja no serà? Jo crec que no se supera mai una pèrdua així, només aprens a viure amb ella i la integres en la teua vida de tal forma que aconsegueixes canviar tot eixe dolor per amor. Tanmateix, el dol no és lineal. Hi ha dates assenyalades que seguiran fent molt mal independentment del temps que haja passat. 

S’acosta l’onze de febrer. S’acosta irremeiablement i encara no sé com em sent per això. D’una banda, em fa por caure en eixa profunda tristor que m’inundarà eixe dia. Sé que passarà, sé que ara estic bé, però és inevitable i és molt difícil lluitar contra eixe sentiment. D’altra banda, vull celebrar-ho fent alguna cosa especial. No sé encara el què, ni com, però sé que faré alguna cosa. És també difícil compaginar-ho amb la feina ja que cau entre setmana i la vida continua sense frens ni pauses. I toca fer bona cara i mostrar eixe fràgil somriure, encara que eixe dia t’estigues trencant per dins. 

A banda, encara em continue sentint incompresa. Segueix sent un tema tabú i la societat no està preparada per a parlar del tema, ni saben acompanyar una situació com aquesta i això no em facilita la lliure expressió dels sentiments amb la gent que m’envolta. 

Crec que sóc de les persones que s’expressa millor per escrit que parlant. I sempre m’ha anat molt bé escriure per posar en ordre les idees i veure-les des d’una altra perspectiva. Així que és possible que aquests dies deixe lliscar els dits pel teclat i que siga el que haja de ser. 

DE TEMPESTA EN TEMPESTA…

Dijous 16 de Gener a les 21:57 

De tempesta en tempesta, com en el joc de l’oca al que jugàvem de menuts. I és que fa uns mesos que no passe per ací. Recorde que l’últim dia que vaig tenir ganes d’escriure alguna cosa va ser, també com avui, un dia de tempesta. De fet va ser una de les pitjors catàstrofes que han passat al País Valencià. Una DANA que va arrasar València i els pobles veïns. Una DANA que va destrossar famílies i els cors de la gent. Una catàstrofe que té culpables i de la que tardarem moltíssim en recuperar-nos. 

Avui torna a haver tempesta. De fet, ara mateix al poble estem sense llum ni cobertura. Ja fa prou més de tres hores que estem així. Hi havia un pastís al forn acabat de posar que s’ha quedat a mitges, així que, sense res més a fer, i amb la llum de 4 espelmes a sobre la taula, estic buscant la inspiració. Tirarem de la bateria de l’iPad i de la playlist “Dies de Tempesta” (que seguisc sense saber dir si la tempesta era atmosfèrica, emocional o si les dues quan la vaig crear), per a no pensar en la que tenim al damunt. 

Ja vaig dir que odie les tempestes, amb totes les meues forces. Però ara que només plou, ha deixat de tronar i sembla que ha donat una treva, puc respirar un poc. 

I pensar en que ja ha passat el Nadal. En que fa 4 dies era estiu i JA HA PASSAT NADAL! Com és possible que el temps passe tan ràpid? Benvingut any nou! En fi, jo sóc de les que pensa que això de fer llista de propòsits d’any nou és una tonteria com un piano de gran. La majoria no es compleixen i acabes l’any amb la mateixa ansietat que el comences per no haver aconseguit allò que volies. Però és que acabes trobant-ne de nous que ni tan sols tenies previstos i que t’acaben fent igual o més il·lusió que els inicials. Per tant, el que jo dic, una tonteria com un piano. Allò que haja de vindre, vindrà igual. Tanmateix, jo sí espere que el 2025 em regale molts moments inoblidables com ha fet el 2024.

Del balanç dels dos últims mesos de l’any diré que van vindre intensets. Família, amics, aniversaris, molta música en directe i viatges. Paisatges molt verds amb els que tenia ganes de retrobar-me i molt de fred (sí, m’agrada molt el fred i si neva, millor que millor). I el Nadal. Que enguany ha sigut raret. Ni la meitat d’esperit nadalenc que la resta d’anys. De fet, l’arbre el vaig muntar el dia 24 de desembre a migdia “in extremis”, perquè arribava el nebot a casa i va guanyar la lluita la il·lusió de veure les festes i la màgia a través dels seus ulls. Això sí, els calendaris d’Advent no han faltat que el formatge és sagrat!!

I per si tu que estàs llegint açò t’ho preguntes, les mateixes ganes que vaig tenir per muntar l’arbre, tinc ara de desmuntar-lo. Ací segueix, al racó. Se m’ha fet bola, i no hi ha forma de llevar-lo. Però sí, crec que d’aquest cap de setmana ja no passa. 

I hosti tu, que ja estem a meitat de gener! Falta poc més d’un mes per poder celebrar que he donat una altra volta al Sol! 

Canviant de tema, estic pensant en la sort de viure al poble en un dia de pluja, i m’està venint al cap sense voler, el famós vídeo del senyor de La Ribera. El de “per què s’inunda el pont?”, l’alcalde i el “A BANDA”!! 

En fi personetes, crec que vaig a llegir un bon llibre al sofà, tapadeta amb la manteta i a la llum de les espelmes. Seguirem esperant que torne la llum. 

Feu bondat!

Actualització 17 de gener a les 6:00

Per si voleu saber com va acabar l’aventura, la llum va tornar a les 2:38, però se’n va tornar a anar. Avui tenim llum però no sé el que durarà. El pastís ha anat a les escombraries. A casa ho tinc tot de llum, no s’ha escalfat l’aigua i la dutxa serà amb aigua freda. I segueix plovent, però no trona. El dia pinta meravellós (ironia “mode on”).

TONITROFÒBIA?

I com passar-ho realment mal durant les tempestes.

No són dies fàcils. Ja fa temps que no són dies fàcils. Ja fa un temps que passe els dies sobrevivint i amb molt poques hores de son. I ja tant fa si és dilluns, dimecres o diumenge. Se succeeixen els dies un rere l’altre sense pausa ni frens. Ja res queda de l’estiu en el que després de tant temps tornava a tenir un somriure perenne a la cara. 

Hi ha moments en què necessitaria amagar-me i oblidar-me de tot i de tots. I cada vegada aquests moments són més nombrosos i més sovint. I de vegades em pregunte el per què.

I ara per si fóra poc, avisen que venen dies de tempesta, carregadets de trons. Magnífic per al meu estat anímic. 

Odie els trons. Ja ho he dit. Em fan moltíssima por. No puc amb ells. Em generen ansietat i em fan sentir fràgil i poruga. A casa sempre tinc la necessitat d’arraulir-me amb la manta a un raconet del sofà fins que passa. Però i a la feina? Veuràs quina setmana més divertida passe (ironia mode on). I sé que és irracional, que només és so, per més fort i estrident que siga, i que dins de casa res pot passar. La teoria la sé, la pràctica però, és ben diferent.  

Però, al ritme que funciona el meu cervell i al ritme que se succeeixen els pensaments últimament, el que menys necessite és sumar una setmana de tempesta. Acabaré boja i “petaré”. 

Necessite trobar un refugi on aïllar-me de tot allò negatiu que em sobrevola últimament. Poder meditar, agafar aire i respirar per seguir avançant. Podria parar-se el món. Igual les coses millorarien. Com diu la cançó: “Crec que aquest món no està fet per a mi” i “Pareu el món que aquí jo baixe”. 

I com el món és impossible que pare, doncs això… Em queden les llistes de música i les estones de muntanya. Però no sé fins quan serà suficient. Mentrestant, dia a dia per fora somrius i esperes. Esperes que ningú se n’adone que aquest somriure és molt fràgil i sovint poc sincer. 

EL PODER D’UNA ABRAÇADA

Una abraçada. Avui només necessitaria una abraçada. Una abraçada de les llargues. De les apretadetes. De les que curen l’ànima.  

Crec fermament en el poder d’una abraçada. I és que en algun moment vaig llegir que les abraçades llargues, les que duren més de 20 segons, tenen incomptables beneficis. Se secreta oxitocina. Es redueixen els nivells de cortisol. S’alliberen serotonina i dopamina. Augmenten la melatonina. Disminueixen la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Milloren l’humor, disminueixen l’ansietat i l’estrès. Milloren l’autoestima. Donen sensació de protecció i seguretat. Ajuden a regular la son. Disminueixen la sensació de solitud, el dolor, la por i la tristesa… 

I en dies com aquests últims, on el tsunami arrasa amb tot dia rere dia, la son m’ha abandonat i la ment dóna voltes com una centrifugadora, necessitaria eixos 20-30 segons de calma i no pensar en res. 

Una abraçada llarga. Avui només demane això…

SENTIMENTS

Ràbia, impotència, dolor, engany, decepció, pena, traïció.

Il·lusió, estima, amor, empatia, alegria, confiança, complicitat, esperança.  

Què diferents són aquestes paraules entre elles, no? Què t’evoquen? En quantes et veus reflectit/ida en aquest moment?

Les persones som sentiments. Ens guiem per allò que creiem que és el correcte. Els nostres valors ens defineixen. 

I ja pots intentar fer les coses de la millor forma possible, que quan penses que la vida i la gent ja no et poden sorprendre més, al final sempre ho fan. 

Algú va dir en el seu dia que “després de la tempesta, sempre arriba la calma”; però també algú va parlar de “la calma que precedeix la tempesta”. Com quedem?

Depenent del moment vital en el que estigues, i de les experiències que has viscut fins ara, et decantaràs per una o l’altra. 

Però què fer amb tots els sentiments negatius quan arriben? Perquè els bons tothom els acull de bona gana. Però, i amb els dolents què? Crec que de menuts no ens ensenyen ni ens preparen per a païr certes coses. I la decepció, la traïció i l’engany, generen ràbia i impotència. I fa mal. Fa molt de mal. 

I si el causant d’aquests sentiments és un mateix, és una putada, però al menys només depén de tu i està en les teves mans canviar-ho (o si més no, intentar-ho). 

El problema ve quan tot això negatiu va lligat a algú a qui estimes, aprecies o en qui confiaves plenament i amb qui tenies complicitat. 

Crec que és aleshores quan s’ha de saber posar límits. Fer saber a l’altra persona que això ens està fent mal. Que la llibertat d’una persona acaba on comença la de l’altra. I no renunciar a la nostra essència i valors perquè això significa perdre una part important de nosaltres. 

Després, per si fóra poc, estan les expectatives. El que els altres esperen de nosaltres. 

Però saps què? Amb el temps he après que no es pot estar a l’altura de les expectatives de tothom. No és saludable i acabes patint. I que el que eixa persona espera de tu, és un problema seu. Igual que el que tu esperes d’ella, si no acaba sent com esperaves, no és culpa seua. De vegades, sense adonar-nos-en, idealitzem a les persones que tenim al davant. I després la caiguda i el cop són pitjors. 

I tu, què en penses?

CANSADA, ESGOTADA, EXHAUSTA…

I és que quan la salut se’n ressent, no aconsegueixes dormir les hores mínimes per a ser persona, i els pensaments van a mil per hora, el cos comença a rebel·lar-se. Comença a donar símptomes i t’obliga a una parada forçada i del tot necessària. I la veritat és que, des del darrer dia que vaig passar per ací, han estat dies prou intensets (i no en el bon sentit). 

El temps tampoc no acompanya. Previsió meteorològica que presagiava tempestes i aigua com per eixir en canoa, i al final res, fum de canyes, però tres dies de cefalea que et fan estar esclafada a la feina i no poder rendir com desitges. 

I avui és un d’eixos dies en els que després de dotze hores fora de casa, només volia arribar i tenir una estoneta de llibre, bona música relaxant, manta i sofà.   

I anar a dormir desitjant passar una bona nit, sense malsons ni despertars i pensant que, açò com tot, també passarà.

Cal fixar-se més en les senyals que ens dona el cos, perquè és qui ens acompanya a cada moment i, és ell també, qui pateix les conseqüències directes de no escoltar-les. 

Però de senyals en parlaré un altre dia, que és un altre meló digne de ser obert.

Bona nit personetes que passeu per ací.  

 

I QUAN JA QUASI ACABA L’ESTIU…

I així sense adonar-me’n, ja estem a meitat setembre i ha passat l’estiu. I sincerament encara no sé com ha pogut passar tan ràpid. Crec que feia anys que no el gaudia tant. 

Han sigut uns mesos intensos, de no parar. Aplecs, concerts, un viatge màgic a Navarra, retrobaments amb amics i amigues que feia anys que no veia… El lema ha estat un poc com diu la cançó: ja dormiré quan s’acabe l’estiu. 

Han passat tantes, tantes coses, que no sé ben bé per on començar. 

Finals de juny, Aplec del Penyagolosa, concert de Zetak en gran companyia. I en un moment de bogeria màxima, ja tinc entrades per al Nafarroa Arena.

Comencen les vacances de juliol, Feslloc a Benlloc. Retrobaments que fan recordar amb nostàlgia grans moments viscuts. Dimonis, dolçaina, Miranda d’Ebre, la Jonquera i Sant Antonis. Molta música, alcohol i festa grossa.

Finals de juliol, Aplec dels Ports. Més festa. Ací vaig pringar i el cap de setmana sencer va ser “una serie de catastróficas desdichas” que va acabar en un esquinç de genoll i turmell. Que val, si em coneixes ja saps que jo amb una ratlla de boli entropesse, però allò semblava una broma de molt mal gust… Si alguna cosa vaig traure en clar és que s’ha de buscar allotjament al mateix poble de l’Aplec, fes-me cas. Ah! I que si portes jaqueta et sobrarà, i si no en portes, acabaràs congelat jajaja. 

Primera quinzena d’agost: tornada a la feina. Moltes hores en poques dies, doblatges que semblaven no tindre final i molta responsabilitat. I restant les dies al calendari per al segon període de vacances. 

Però, finalment, va arribar eixe viatge que tant de temps portava esperant. Exactament tres anys. I que per circumstàncies es va anar posposant i semblava no arribar. Però, estimat lector o estimada lectora, en aquesta vida tard o d’hora tot arriba, i aquest viatge quedarà marcat sempre a la memòria. Un viatge màgic amb molt de verd, molta aigua, bon menjar, gent meravellosa i aprendre un poc d’euskera. Però d’açò en podem parlar un altre dia. 

I és així com, de moment en moment, i de festa en festa ha arribat setembre. De nou carreteres plenes i gent atrafegada. Nou curs per a mestres, nens i nenes. Nova tornada a la normalitat per a tothom i per a mi la necessitat de posar per escrit certes coses.

Pense que, d’ara endavant, els estius tindran un altre color. Potser acabaré per no odiar-los tant. Ja només queda superar alguns traumes i alguns complexos. Però aquest és un altre tema. 

Si he de fer un resum et diré que, molt probablement, ha estat un dels millors estius que recorde, però…

Podria arribar ja el fred? Per favor i gràcies!

BLOQUEIG CREATIU?

Avui em torne a passar per ací per intentar escriure alguna cosa. Però de què escriure quan la inspiració t’abandona?

No és fàcil enfrontar-se a un paper en blanc. Hi ha moltes coses a dir, però cal trobar la millor forma de dir-les. I no sempre ixen les paraules adequades.

Saps allò de portar moltes idees dins del cap, voler transmetre mil coses, però acabes no escrivint-ne cap?No sé si a això li puc dir bloqueig creatiu o què.

El cas és que pensant en això, me n’he adonat que portava un temps sense prioritzar-me. I els últims dies he estat pensant més en mi mateixa i en les meues necessitats i menys en els problemes que m’envolten. 

I és que necessitava deixar unes dies de banda la negativitat, la tristor, els pensaments intrusius, i intentar gaudir un poc més del temps lliure del que dispose. Que no tot siga treballar i a casa. El problema és que arribe esgotada tant física com psicològicament, aquests dies fa moltíssima calor i això m’ho dificulta tot un poc més. 

Sí, odie la calor i l’estiu. Però aquest és un meló que millor obrirem un altre dia. 

He intentat fer més vida social. He llegit i he estudiat. He escoltat música que feia anys que no escoltava i que m’ha anat acompanyant en totes les etapes de la vida. I he intentat posar en ordre algunes idees mentre feia esport i l’única cosa que he tret en clar i he guanyat, han sigut un cabàs d’agulletes però pocs temes dels que escriure. Això sí, m’ha fet sentir molt bé, al menys per desfogar-me i és una cosa que tornaré a començar a fer. Poc a poc tornaré a ser la mateixa en tots els aspectes i encaixaran definitivament totes les peces al seu lloc.

Crec que també necessite seriosament unes vacances. Afortunadament ja ha començat el compte enrere. I els propers mesos venen intensos i carregats de plans. Tinc l’esperança de viure les properes setmanes amb un somriure ben gran a la cara. 

Però mentre arriben aquestes vacances, seguiré intentant escriure per ací algunes cosetes que m’he adonat que em fa bé treure. I, de moment, aprofitaré per gaudir del pont amb amics i família. 

Si estàs llegint açò, et desitge un bon pont i una bona revetlla de Sant Joan. 

PERSONES REFUGI

Avui em passe per ací per parlar-te del que per a mi són les “Persones Refugi”.

Deixant de banda la parella, si la tens, perquè en qualsevol relació sana adulta, el terme refugi ja va lligat (o hauria d’anar-ho) al de la parella, les “Persones Refugi” són aquelles poques que tenim al voltant, amb les que creem un lligam, siga del tipus que siga, i que ens fan sentir sans i estalvis. Et fan sentir que tot anirà bé i et donen eixe oxigen que necessitaves, sense gairebé cap esforç. Que et calmen amb la seva sola presència. 

I no sempre saps per què. Potser siga per la seua forma de calmar-te amb una simple abraçada o un somriure, o per la forma de tractar-te. O potser siga per la forma en que et fan riure quan intueixen que ho necessites. O per com et fan saber que estan ahi, fins i tot en el més absolut silenci. 

A algunes “Persones Refugi” les podem trobar entre la família, entre els amics i amigues, o bé qualsevol persona coneguda amb la que has compartit xicotetes estones del teu temps. I per què he afegit aquestes últimes? 

Doncs perquè cal tenir en compte, que no tots aquells familiars i amics i amigues que tenim al voltant es podran considerar refugi. I no perquè no ens estimen, res més lluny de la realitat. Sinó perquè, de vegades, i per a segons quins temes, és més fàcil obrir-te per primera vegada amb una persona que fa poc que coneixes. De vegades, haver compartit des del principi la teua història amb aquests familiars i amics o amigues, fa que necessites un altre punt de vista que saps que ells no et poden donar. Saps que no són lloc segur en eixos moments.

En canvi, pel que fa a la parella, com comentàvem al principi, el lligam que tens amb eixa persona amb tot el que això implica, hauria de convertir-la automàticament en “Persona Refugi” des de l’inici de la relació. 

En una relació adulta, en la que les dues persones busquen compartir un camí junts, ha d’haver una confiança plena i mútua, un respecte per l’altra persona, un suport i una estima. Que ambdues persones vagen en la mateixa direcció i amb uns objectius comuns. Si no et sents així, potser eixe no és el camí. 

Però això, si et sembla bé, ho deixarem per a un altre dia. 

I tu? Amb quantes “Persones Refugi” hi pots comptar?

 

COM DEIXAR ANAR ALLÒ QUE ENS FA MAL?

Cal deixar anar allò que ens fa mal. Allò que sabem que no és el nostre camí i que no es per a nosaltres. Així, contundent i directe. 

Això ho sé jo, ho saps tu que estàs llegint açò i ho sap qualsevol.

Què fàcil sembla en la teoria, no? Però com canvia la cosa quan et planteges la possibilitat de posar-ho en pràctica.

I ahi ve el problema, que tu sí reconeixes que eixe no és el teu camí, sí saps que pateixes i ho passes mal i que probablement no arribe a bon port, però a la vegada hi ha una connexió inexplicable, un fil difícil de tallar que estira en direcció contrària i fa que no sempre pugues canviar la situació. Com una addició. I sempre queda eixa esperança que el vent gire a favor i eixa situació millore. I penses que la teua felicitat només depèn d’això. I la teua ment sempre torna al mateix. Al què passaria si…?

I és una cosa que vista des de fora sembla molt fàcil, però fa temps vaig llegir una frase que em va fer reflexionar moltíssim: “A qui jutge el meu camí, si vol, li deixe les meves sabates”.

Per què qualsevol es creu amb el dret de jutjar i opinar de la vida dels demés? Més empatia i menys opinions, ja que, la càrrega mental real i els pensaments intrusius que genera eixe problema en la persona, és difícil que es puguen arribar a comprendre si no es viu en primera persona. 

I aleshores et diuen que no entenen com és que no fas res per canviar-ho. I no saben que el teu cap no para de donar voltes i voltes i més voltes a la situació, amb l’ansietat i l’estrès que això comporta. Hores i més hores sense dormir a les nits, donant voltes al llit, pensant en els diferents escenaris, intentant escollir un camí, valorant pros i contres i esperant no equivocar-te. I a banda, per si tot això fóra poc, matinant l’endemà per tornar a començar un altre dia a la feina fent bona cara i sense que es note res, per por a que pregunten i no en tingues ganes d’explicar la resposta. 

A eixes persones els diré, que tot té un procès. Que algunes decisions fan por. Que cadascú es coneix a sí mateix i els temps que necessita. Que cal estar preparat per donar el pas. Que les coses no es poden forçar i que, arribat el moment, es podrà tallar eixe fil invisible que no deixa seguir. Que podrem mirar endavant sense que el passat faça mal. I enfrontarem la nova etapa, i tot el que vinga amb ella, amb ganes i il·lusió. 

I per a tu que llegeixes açò, si alguna vegada t’has sentit així, de moment només et cal tindre paciència i perdonar-te a tu mateix si encara no estàs preparat per agafar eixes tisores. Ja arribarà el moment. 

Cal deixar anar allò que ens fa mal. Allò que sabem que no és el nostre camí i que no es per a nosaltres. 

Sí, és cert. 

Però primer, s’han de tancar ferides que encara sagnen si les toques. I de la mateixa manera que amb el procès de cicatrització, els temps de cadascú són variables. 

 

 

CRITS A PLE PULMÓ

Feia ja unes dies que ja no passava per ací i és que estan sent dies un poc estranys.

Mai vos heu sentit com si estiguéreu enmig d’un lloc ple de gent, cridant a ple pulmó, i sense que ningú vos escolte? I al mateix temps desitjar estar sola una estona i no poder?

Avui és un d’eixos dies en els que ve de gust agafar la motxilla a l’esquena i emprendre senda amunt cap a la muntanya. I perdre’m hores i hores. I tindre, per banda sonora i única companyia, només el soroll del vent, el cant dels ocells i els meus pensaments. 

I oblidar-me de responsabilitats, d’obligacions, de deures, d’actuar segons s’espera de qualsevol persona adulta funcional avui dia. I dedicar-me en exclusiva a mi mateixa. 

I és que tinc la sensació que aquests dies estic perdent alguna part important de mi, que ni tan sols sabia que existia dins meu. Uns sentiments que ja fa temps que volen eixir a la superfície. I es fa difícil voler mantindre’ls amb mi ara que corren perill, i que no se m’escapen entre els dits, perquè no sé quina serà la conseqüència a nivell emocional d’eixa pèrdua. 

Són pensaments que crec no tenen massa sentit i són un poc complexos de gestionar i de comprendre. Però em vaig prometre a mi mateixa escriure allò que porte dins dels cap sense modificacions ni filtres. Tal com ho sent.

Igual no és el millor dia per intentar transmetre res… 

NOMÉS ENS CAL OBRIR ELS ULLS I CONFIAR

Avui només passe per ací per a recordar-vos, si arribeu a llegir aquestes paraules i no passeu per un bon moment, que no esteu sols.

Que teniu persones al voltant que es preocupen per vosaltres i a qui els importeu de veritat, tot i que de vegades és difícil adonar-se’n.

Que si necessiteu parlar, sempre hi haurà gent disposada a escoltar-vos. De vegades és un familiar, de vegades és un amic, altres algú a la feina, i altres un veí o un conegut. Però sempre, sempre, hi haurà algú amb qui comptar. 

Algú a qui no li importarà compartir la vostra càrrega durant una estona, per fer-la menys pesada i que pugueu respirar. Algú que puga vore les coses amb una altra perspectiva. 

I de vegades eixa persona és qui menys t’ho esperes. Però et fa sentir tan bé simplement traient allò que portes dins…

Només ens cal obrir els ulls i CONFIAR. 

I QUASI SIS ANYS DESPRÉS…

I qui m’anava a dir a mi, que sis anys després, recordaria aquell vell blog que vaig iniciar i al que només li vaig deixar escrites dues entrades. Que seguiria tenint accès i que, després de tot el que m’ha anat passant en tot aquest temps, tornaria a tindre ganes d’escriure alguna cosa per ací…

I és que, com han canviat les coses! Fent la vista enrere, crec que ni jo sóc la mateixa persona que es va plantejar aquest projecte, ni sabria ben bé per on començar a explicar tot allò que porte a dins.

El que sí tinc clar és que, de vegades a la vida, hi ha punts d’inflexió. Instants en els que pares, agafes aire, reflexiones, i te n’adones dels canvis tan bèsties que has patit. Qui sóc? On he arribat i què he aconseguit de tot allò que imaginava? Sóc la persona que pensava que seria fa 6 anys? Quant m’he allunyat de qui volia ser? És aquest el camí correcte? Són preguntes que tenen resposta. Però de vegades són preguntes que ens fa por respondre. Perquè per a respondre a tot això, cal prèviament tancar ferides i reconciliar-se amb una mateixa. I de vegades tancar ferides no és tan fàcil com sembla. Sobretot quan se t’ha trencat l’ànima pel camí i no saps encara com has aconseguit recomposar els trossets.

Quan passes per esdeveniments traumàtics, la vida et canvia per complet. I necessites de tots els mecanimes d’afrontament dels que disposes per poder seguir avançant. 

I entre altres coses, és aleshores quan te n’adones de les persones que tens al voltant. Aquelles que quan necessites aïllar-te per pura supervivència emocional, no jutgen. Et fan saber que al final del camí que estàs recorrent, quan les tornes a necessitar, només et caldrà fer una trucada. Tanmateix, i per altra banda, en perds a moltes altres pel camí, i tant que sí. Potser perquè et sents incompresa. Potser perquè les teues necessitats no encaixen en el seu dia a dia. O potser també perquè no tothom està disposat a quedar-se quan les coses es posen difícils. 

Siga com siga, passa el temps, i arriba un dia que poc a poc les ferides van curant. I necessites poc a poc, tornar a ser la que eres. Tot aquell dolor es transforma en coses positives. I comences a vore la llum. I és agradable, molt agradable quan les coses més senzilles de la vida, aconsegueixen fer-te somriure de nou. És un somriure d’una persona que ha perdut la innocència, és un somriure més fràgil, però és un somriure al cap i a la fi. Com a inici, no està mal.

I veus la vida amb uns nous ulls, amb una altra perspectiva. I comences a retrobar-te amb gent que et fa costat. Que de vegades tot i no comprendre del tot la teua forma de pensar i actuar, t’accepta i t’ajuda poc a poc a tornar a ser un poc la que eres abans. Sense preguntes, sense judicis. Deixant que et vages obrint amb la informació que et sentes preparada per a compartir. I la resta? La resta sortirà quan haja de sortir. 

Gràcies. Gràcies de veritat per quedar-vos quan les coses es van posar difícils. I gràcies per intentar fer-me somriure avui i cada dia. 

No ha sigut fàcil, gens fàcil arribar on estic avui i per això, ser qui sóc en aquest moment, té més valor encara. 

Que si sóc qui pensava que seria fa 6 anys? No. 

Que si m’he allunyat del camí i del futur que tenia previst? Sí.

Que si aquest és el camí? No ho sé, només el temps ho dirà. 

El que sí tinc clar és que no canviaria absolutament res del que he viscut, perquè tant allò bo com allò dolent m’han transformat en qui sóc avui. 

I tot i ser una versió amb llums i ombres, és una versió que m’agrada.

REFLEXIONS...

És ben curiós observar com evolucionen les persones i com s'adapten a les situacions siguen quines siguen les circumstàncies. Com hi ha coses a les que abans es dóna molta importància i que amb el pas del temps te n'adones que no en tenen tanta. Malgrat això, són les experiències de la vida les que modifiquen la nostra conducta, les que ens fan crèixer i les que marcaran la nostra forma d'afrontar tant les coses bones, com les dolentes. Ser qui som i mantenir la nostra essència.

Quan som menuts focalitzem l'atenció en nosaltres mateixos. No hi ha por, no hi ha obligacions, ens cuiden i trobem totes les necessitats cobertes. Pensem que aquelles persones que ens envolten i ens acompanyen sempre estaran al nostre costat. No pensem en els sacrificis que han fet els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies perquè nosaltres avui, siguem qui som. La felicitat la trobem en les petites coses de la vida: gestos, somriures, abraçades, paraules de consol...

Quan creixem però, ens n'adonem que les coses canvien, ja no les veiem amb els mateixos ulls. Ampliem la mirada, pensem en la resta de la gent que ens envolta. Comencem a tenir obligacions, presses, feina, que ens fan avançar en una societat que porta un ritme massa ràpid, i de vegades ens n'oblidem de mantenir la inocència de quan érem menuts.

I quan ens reunim, la taula que els diumenges sempre estava plena, cada vegada té més cadires buides, i ja no ens val allò que ens deien que se n'havien anat de viatge. Ja sabem la trista veritat. Una veritat per a la que ningú ens prepara. La mort forma part de la vida en sí mateixa, i mentre la vida s'haja viscut, s'haja gaudit i siga plena, haurà merescut la pena. Malgrat això dir un adéu quan saps que no tornaràs a veure a eixa persona és molt complicat. Amics, familiars, gent propera que d'una forma o una altra han influït en la teva forma de ser, i que quan se'n van deixen un buit al cor impossible de tornar a omplir. Perquè és cert allò que diuen que les persones mentre les recordem, no moriran mai. Deixen un trosset seu en la nostra essència. 

Però evolucionar com a persona també té les seves coses positives. Si bé és cert que hi ha gent que arriba i se'n va, i no deixa cap tipus de buit, d'altra banda tenim gent que arriba per quedar-se. Gent que coneixes un dia per casualitat, a la carrera, a la feina, pel carrer, i que d'alguna forma encaixen i passen a formar part del nostre trencaclosques particular. Gent que vols mantenir al teu costat d'una forma o una altra. I, de cop i volta, trobes amics que passen a formar part del que per a tu és la teua família. 

I hem perdut molta gent estimada, però també hem trobat pel camí eixes persones que s'han tornat indispensables en el nostre dia a dia. La vida és un cicle constant, és un tren que no fa parades i hem de gaudir del viatge. 

Ara que venen dates tan assenyalades, és quan  més notem l'absència d'aquelles peces del trencaclosques que ens han arrencat, notem l'absència de les persones que hem perdut, però en tenim prou en buscar a dins nostre per veure que segueixen ahi, en la nostra memòria, en el nostre pensament. És moment de seure a taula i contar anècdotes, bons moments viscuts, somriure i pensar que no han marxat del tot. Els que ens hem quedat per seguir el nostre llarg viatge, hem de fer que el seu haja valgut la pena.

Brindem per ells, perquè són i seran les estrelles més brillants del nostre cel. 

TEMPS PER RECORDAR...

Avui recupere un dels meus primers relats curts.

 

 

Aquesta és per a tu;

Tu que dediques uns minuts del teu temps

a llegir el que jo escric amb el meu.

 

 

Negre vespre d’un dia gris d’hivern. Les gotes colpegen amb força el vidre, mentre ell, les observa rere la finestra.

Recorda com la seva mare li prohibia sortir de casa quan hi havia tempesta, o quan el renyava per arribar a casa amb els peus mullats, després d’haver saltat dintre els bassals. Aleshores, es tancava a la seva habitació tot enfadat, fins que se li passava la rabieta. Quina cosa positiva tenia la pluja? Era positiu no poder sortir amb els amics i la bicicleta perquè plovia?, pensava.

Ara, després de tant de temps ho veu clar: temps per pensar. Això és el que regala la pluja. Un temps per pensar tranquil·lament dintre de casa que, en aquest món actual, no sabem apreciar.

Es treu les sabatilles poc a poc, amb dificultat, s’asseu sobre el llit mirant fixament la pluja i pensa. Recorda com era la pluja al poble.

Recorda aquelles tempestes amb els trons i llamps, l’obscuritat de la casa i el crepitar de la llenya al foc. L’olor a cera de les espelmes i les ombres que aquestes dibuixaven a les parets. Recorda la rapidesa amb que marxava la por quan el braç del seu germà li passava per les espatlles i li deia que aviat acabaria.

Recorda les gotes que regalimaven per les parets fetes de pedra i les dues safates que hi havia. Una rere la porta i l’altra, enmig del menjador, que recollien l’aigua que queia per les goteres d’una casa vella. Aquella casa..., quants records.

Recorda les hores posteriors a la tempesta. Com els núvols desapareixien i deixaven passar els rajos d’un Sol que envaïa l’ambient amb la seva calidesa. Recorda l’olor de la gespa humida del petit jardinet que tenien a la vora d’aquella casa i com recollia caragols amb el seu pare després que la mare el deixés sortir de casa de nou. Recorda aquell paratge natural ple de vida després de les pluges d’hivern, el meravellós cant dels ocells sobre els  arbres i l’aigua que brollava d’aquella pedra encapçalant el riu. 

Recorda salts dintre dels bassals amb els amics, carreres a l’aigua. Tot tipus de jocs improvisats amb el que es trobava. Recorda també, amb un somriure a la cara, els refredats que agafava després d’haver-se mullat.

Recorda les joguines que ell mateix es fabricava: una destral  i un arc amb fletxes quan jugava a indis i vaquers, aquelles pedretes de colors que compartia amb els amics... tot són records, vells records.   

Ell torna a mirar la finestra. Les gotes encara s’estavellen amb força contra el vidre. El vidre d’un sisè pis en una ciutat. Quina diferència! A la ciutat quan plou tot es torna trist. Aire gris contaminat pel fum; sense arbres, sense vida. Edificis de deu pisos d’alçada amb murs grisos de formigó que no deixen veure els estels a la nit. Bassals que ja no mullen els peus dels nens, sinó les negres rodes dels cotxes. Carreteres grises asfaltades on abans hi havia arbres. Tot és gris a la gran ciutat. Un ambient gris que entristeix els sentiments de la gent.

Gent atrafegada per a la que les vint-i-quatre hores del dia són una rutina, i no un regal com deuria ser.

Nens que ja no van amb bici, ni juguen amb arcs i fletxes. Nens que ara juguen als videojocs, perden el temps mirant la televisió i no aprecien el temps; no valoren la vida que tenen perquè per a ells tot ha estat molt fàcil. La vida que porten per a ells és perfecta perquè només han conegut això. No coneixen la muntanya, l’olor de l’herba humida, el cant dels ocells lliures, el soroll dels rius que passaven pel costat de les casetes fetes de pedra.

El semblant de la seva cara es torna trist. El cel de la ciutat està gris. El cel d’aquell paisatge urbà mai no deixa d’estar gris.

Torna a mirar la finestra, i el vidre li reflexa una cara. Una cara vella i arrugada pel pas del temps... una infantesa meravellosa i una malaltia que li arrabassarà aquells bons moments poc a poc i de forma silenciosa.

Dues llàgrimes cauen dels seus ulls com cau la pluja al carrer. Aviat no recordarà aquestes llàgrimes, ni la verdor, ni l’olor de la gespa, ni el cant dels ocells, ni l’olor de la cera, ni el braç del seu germà, no recordarà res de res. Els seus sentiments passaran a l’oblit. I el cel plorarà, plorarà per aquests meravellosos dies que ja no existiran; que ja no tornaran.

Això és el que ens regala la pluja: la pluja ens regala temps i el temps... el temps ens regala records.

Records viscuts que qui sap per quant de temps podrem recordar...

Iclafont